Aquesta entrada és una mica llarga, dedicada a qui tingui una mica de temps per llegir.. Si voleu només la recepta, passeu al final de la pàgina..
A Catalunya hi ha constància del consum de torrons per Nadal i en altres festivitats importants des del començament del segle XIII: es registren en el Costumari del monestir de Sant Cugat del Vallès (1221-1223). Llavors ja constituïen unes postres festives que es complementaven amb les neules i el piment, encara que el consum d’aquests ja els tenim documentats en diversos convents des del segle XI. El costumari, escrit en llatí, utilitza l’expressió terrones, que seria el mot llatinitzat del català antic terrons. El menú que descriu el costumari del monestir la vigília de Nadal conté cols, peix fresc amb pebrada, cigrons també empebrats i, finalment, torrons de cigrons:
In vigilia Natalis Domini, post caulium comestionem
pisces recentes cum obtima piperata parantur,
et postea ciceres cum pipere, et ad
ultimum de ciceribus solent ministrare terrones.
[P]er fer torrons de avalanes torrades ab mell e fer-ne tauletes, tu prendràs les avallanes e torrar-les-as.
E, com sien torrades, tu les faràs ben netes ab un tros de vidre, e que sien ben netes.
E pux pendràs la mell, tanta com ne auràs manester, so és, una lliura de mell per liura de vallanes(1), e metràs-la al foch ab patit foch e menar l’as bé; e puxs levar-l’as del foch.
E metràs per liure de mell un blanch d’ou e lensar-los-hi-has com la mell sia tebea.
E lavons menau-ho una gran estona fort, e aprés tornar-ho-as tentost al foch; e cogua tant fins que sia cuyta, menant tostemps ab poch foch.
E la conexensa de la mel con és cuyta és atràs en lo capítol de la pinyonada.
E cuyta la mell, levar-l’as del foch e pendràs les avallanes e metràs-les dins e mesclar-les-as ben ab la dita mell.
E, fet asò, lensarho-as sobre una taula que sia ben neta ab aygua, e aprés estendràs-ho tot e fer-n’as tauletes de calt en calt, tals com volràs.
(1)vallanes: avellanes

Joan Coromines considera que el mot torró, antigament, era terró, i que probablement deriva de terra amb el significat de terròs, per la comparació d’aquest dolç amb un conglomerat de terra. Per assimilació, va passar a torrons pel fet de contenir ingredients torrats. Dóna com a segur que del català el mot va passar a les altres llengües romàniques, com la italiana i la castellana.
El Cant de la Sibil.la, les neules i les coques de Nadal mallorquines:
De Catalunya va passar a Mallorca, on ha perdurat fins avui. És probable que les més antigues versions de la Sibil·la en català es remuntin al segle XIII. Sembla que la versió catalana és una versió-adaptació en llengua occitana.
El cant de la sibil.la té un conjunt d’estrofes cantades en català antic, amb música datada al segle VIII, amb un fons gregorià.
La posada en escena és documenta ja al segle XI: el ritual inclou l’entrada a l’església de la sibil.la, precedida de 2 escolans que subjecten un ciri encès, i que l’acompanyen a la trona, on comença la melodia; el cantant va vestit amb túnica blanca i capa brodada, i una espasa amb la fulla cap amunt, amenaçadora, tal com requereix el contingut del cant.
Per les recriminacions d’altres bisbes sabem que el cant de la Sibil·la era motiu de gresca i expansió festiva a les esglésies, i no sols la nit de Nadal.
d’altres dolços ( torro, neules i pomes), queia damunt dels fidels amb gran enrenou dels assistents. La coca era el premi per al nen o nena que havia cantat.era penjada d’un fil davant el sibil·ler. Els registres d’aquest costum daten del s XVIII, encara que se suposa que eren d’origen medieval, com el Cant de la Sibil.la.
Sibil·la, alerta a sa coca,
que no te caic de ses mans,
perquè hi ha dos escolans
que baden un pam de boca.
(Part de la informació és extreta d’un article de Pere-Joan Llabrés Martorell)
Recepta de la Coca de Nadal
Coca de Nadal (2 unitats)
- 500 g de farina de força;
- 160 g de sucre morè, i una cullerada de sucre blanc en pols;
- 70 g de llard de porc o, alternativament, de mantega;
- 3 ous;
- 30 g de llevat fresc o un sobre de llevat en pols
- mig vas d’aigua tèbia
- una cullerada de matafaluga
- una branca de canyella
- una poma petita
Posem l’aigua al microones uns segons per a que es torni tèbia; afegim el llevat trencat a trossets petits (o el pols, si és en sobre), i desfem bé. Deixem apart.
Posem aigua en un cassó; hi tirem una branca de canyella, mitja culleradeta de matafaluga i la poma tallada a trossets petits; deixem confitar uns minuts i apaguem el foc. Colem amb un colador de malla fina i obtindrem un líquid molt aromàtic.
La massa ha d’inflar-se com a conseqüència de l’acció del llevat. Quan hagi doblat el tamany, la dividim en dues parts i tornem a pastar amb cura (uns moments) cada meitat per tal d’obtenir una massa arrodonida; les posem de nou sota un drap humit, durant uns 40 minuts; a continuació les passem a una safata de forn, amb un paper de forn untat amb mantega o oli entre la safata i la massa. Deixem una estoneta més per a que acabi de pujar.