Sabem que el preparaven els adroguers i els especiers, i en els monestirs i catedrals hi havia personal dedicat expressament a la seva elaboració.
El piment és l’evolució del vinum piperatum romà. Es bevia molt fred, a l’estiu, com aperitiu, o calent, amb vi negre, a l’hivern, i en festes assenyalades, al final dels àpats, i normalment acompanyat de neules (que eren planes, i no com les d’ara).
A l’edat mitjana , els metges de la cort barcelonina en recomanaven el consum a l’hivern, acompanyat de neules:
Mas en hivern per la fredor, e a veguades en Corema, raeb hom per manera de medicina tan solament piment o claret en la fin del menjar, per tal que escalf la boca del ventre e que confort la digestió; e, per tal, raeb-lo hom més que més ab cosa qui més de temps lo retengua en la boca del ventre, axí con ab neules, qui per lur viscositat se retenen a la boca del ventre alcun temps.
Segons es documenta en el llibre de despeses del rei Pere III el Cerimoniós, a la cort se seguia aquest consell, ja que trobem el consum de vi piment a la taula reial diàriament des del mes d’octubre fins al mes de març.
.
.
.I heus ací la fórmula:
“De bona canyella, una unça (1); gingebre blanc, mige unça; de roses vermeyles, de giroffle (2), de sàndel vermeyl, de cascun dues dracmes (3); de pèls d’espigua(nard)(4), un dracme. De tot açò faça hom pólvora(5) que bast a XXX liures de vi, e meta.y hom mell o sucre aytant com mester n’lage a encorporar les pólvores, e al més basta.y una quarta de mel escumada, ho miya liur de sucre dissolta ab.l.poc de vi; empero més se conserva ab mel, e més de temps.”
(2) giroffle: clavell d’espècia o clau d’olor;
(4) espigua(nard): sembla que és una planta anomenada espicanard, una aromàtica oriental del grup de les valerianàcies. Actualment no es troba en les nostres herboristeries.
(5) pólvora: pols que s’aconsegueix picant finament els ingredients.
.Per a fer la nostra recepta hem fet una adaptació als ingredients que podem disposar: vi blanc, canyella, gingebre, pètals de roses, clavells d’espècia, i pebre, que en la fórmula no s’esmenta però que s’hi afegia (d’aquí el nom, piment); enlloc d’espigua(nard) i sàndel (sàndal), afegirem una altra espècie que s’esmenta en altres fórmules i que s’usa actualment, la nou moscada.
Es piquen finament les espècies,
.
S’afegeixen al vi i es mescla bé. S’endolceix amb mel i sucre, i es deixa macerar durant un parell de dies.
.
Després es filtra amb un drap fi, fins obtenir un líquid clar: la clarea, el piment..
.
El prestigi d’aquesta beguda arriba fins al segle XVII, i a l’actualitat encara se’n elabora al monestir de Poblet, a Occitània, i amb el nom d’hipocràs, a Suïssa.
(de Jofre de Foixà, trobador)