Com cada any, preparant el dinar …Bon Nadal!
Jo vull la taula parada com el temps que era nin
a prop de la llar fumosa baix el sostre revellit.
Sols vós i jo, la serventa, tornem al casal antic:
tots els altres se n’anaren i mai més han de venir.
Guarniu la taula ben llarga, que hi càpiguen grans i xics,
que han nascut el Fill de l’Home, i és nit de goig esta nit.
Traieu la vaixella fina, les estovalles de bri,
ompliu els pitxers de roses com en temps que era feliç.
Poseu un cap de taula, la cadira del padrí,
en l’altre cap la del pare i la de la mare al mig.
A vora d’ella la trona de mon germanet petit;
jo m’asseuré a l’altra banda, com en temps que van fugir.
Enceneu la llar dels avis, mig cremat hi ha un tronc de pi;
l’últim dia que es va encendre quan la mare va morir.
I aneu-se’n lluny, la serventa, que m’ofeguen els sospirs,
i vull que s’abeuri l’ànima amb los records d’aquí dins.
Jo el rostre damunt la taula posaré ben abscondit
entre els braços que no troben ningú que estrènyer ací.
Amb mos gemecs d’enyorança la taula faré estremir;
millor que dringuin les copes com si m’estés entre els vius.
La ventada en les escletxes farà l’udol del mastí
amb qui a l’escó m’adormia abraçats com dos amics.(……)
En tant sentiré per fora com tresca la gent feliç,
sonant ferrets i guitarres, que el goig per tots sobreïx.
I als vidres de la finestra escoltaré un dolç brogit,
igual que si fos la mare trucant amb el cap dels dits.
I, ai, que la mare no ha d’ésser sinó el palmó que hi deixí;
tan airós quan jo el portava i ara trencat i ennegrit!
Joan Maragall (Barcelona, 1860-1911)
