Piment, el vi aromàtic més apreciat de la cuina medieval

21 de setembre de 2013
Piment, el vi aromàtic més apreciat de la cuina medieval
El piment és un vi dolç aromatitzat, molt consumit en l’època medieval, nomenat també clarea, clareia, pimenta de clareia, hipocràs, giroflat,..Se’n parla a diversos escrits: al Libre de Sent Soví, a l’Art de Coch, al llibre de cóc de la Canonja de Tarragona, i en diversos textos i cançons de trovadors . Francesc Eiximenis l’esmenta en Com usar be de beure e de menjar, i Arnau de Vilanova n’explica la fórmula i les utilitats.
Sabem que el preparaven els adroguers i els especiers, i en els monestirs i catedrals hi havia personal dedicat expressament a la seva elaboració.

El piment és l’evolució del vinum piperatum romà. Es bevia molt fred, a l’estiu, com aperitiu, o calent, amb vi negre, a l’hivern, i en festes assenyalades, al final dels àpats, i normalment acompanyat de neules (que eren planes, i no com les d’ara).

A l’edat mitjana , els metges de la cort barcelonina en recomanaven el consum a l’hivern, acompanyat de neules:

Mas en hivern per la fredor, e a veguades en Corema, raeb hom per manera de medicina tan solament piment o claret en la fin del menjar, per tal que escalf la boca del ventre e que confort la digestió; e, per tal, raeb-lo hom més que més ab cosa qui més de temps lo retengua en la boca del ventre, axí con ab neules, qui per lur viscositat se retenen a la boca del ventre alcun temps.

Segons es documenta en el llibre de despeses del rei Pere III el Cerimoniós, a la cort se seguia aquest consell, ja que trobem el consum de vi piment a la taula reial diàriament des del mes d’octubre fins al mes de març.

.

.
Per a preparar aquest piment, hem triat una de les fórmules més conegudes, la d’Arnau de Vilanova, un dels més destacats homes de ciència del s. XIII-XIV. Arnau de Vilanova, nascut entre 1235 i 1240 en lloc desconegut ( potser a València, o a alguna població de Lleida ) i mort a Gènova entre 1311 i 1313, era un reconegut metge, i també alquimista, teòleg i astròleg, gran coneixedor de les cultures jueva i àrab. Va ser el metge personal del rei Pere II de la Corona d’Aragó i els seus descendents.
.
.
La seva obra escrita és prolífica, i en destaca pel seu contingut mèdic, com el ‘Regimen Sanitatis ad regum Aragonum’ (1308), que havia de ser una guia mèdica per a Jaume II, el rei de la Corona d’Aragó. En aquest llibre, Arnau de Vilanova feia tota una sèrie de recomanacions al monarca en relació amb l’alimentació, i entre elles consten les propietats i usos del piment.
Com que segons Menendez y Pelayo, probablement era d’algun lloc pròxim a Lleida, d’alguna població anomenada Vilanova, com Vilanova d’Alpicat, Vilanova de la Barca o casa nostra, Vilanova de Segrià!, he decidit recrear la recepta del piment d’aquest possible il.lustre conciutadà.

.

.I heus ací la fórmula:

“De bona canyella, una unça (1); gingebre blanc, mige unça; de roses vermeyles, de giroffle (2), de sàndel vermeyl, de cascun dues dracmes (3); de pèls d’espigua(nard)(4), un dracme. De tot açò faça hom pólvora(5) que bast a XXX liures de vi, e meta.y hom mell o sucre aytant com mester n’lage a encorporar les pólvores, e al més basta.y una quarta de mel escumada, ho miya liur de sucre dissolta ab.l.poc de vi; empero més se conserva ab mel, e més de temps.”

(1) unça: mesura equivalent a uns 30-33 g
(2) giroffle: clavell d’espècia o clau d’olor;
(3) dracma: mesura de pes que equivalia aproximadament a una vuitena part d’una unça.
(4) espigua(nard): sembla que és una planta anomenada espicanard, una aromàtica oriental del grup de les valerianàcies. Actualment no es troba en les nostres herboristeries.
(5) pólvora: pols que s’aconsegueix picant finament els ingredients.
Arnau de Vilanova li dedica un llarg comentari en el Regimen Sanitatis, on lloa les seves virtuts dietètiques, que per la seva naturalesa càlida tempera l’estómac a l’hivern i facilita la digestió;  recomana que es prengui acompanyat de neules o amb pa un poc torrat.
.

 

.Per a fer la nostra recepta hem fet una adaptació als ingredients que podem disposar: vi blanc, canyella, gingebre, pètals de roses, clavells d’espècia, i pebre, que en la fórmula no s’esmenta però que s’hi afegia (d’aquí el nom, piment); enlloc  d’espigua(nard) i sàndel (sàndal), afegirem una altra espècie que s’esmenta en altres fórmules i que s’usa actualment, la nou moscada.

Es piquen finament les espècies,

.

S’afegeixen al vi i es mescla bé. S’endolceix amb mel i sucre, i es deixa macerar durant un parell de dies.

.

 

Després es filtra amb un drap fi, fins obtenir un líquid clar: la clarea, el piment..

.

.

El prestigi d’aquesta beguda arriba fins al segle XVII, i a l’actualitat encara se’n elabora al monestir de Poblet, a Occitània,  i amb el nom d’hipocràs, a Suïssa.

Vull que hom em posi denan,
E formatge torrador
E vi rosat en Paschor
E giroflat cant iverna

(de Jofre de Foixà, trobador)

Una part de la informació que hi ha en aquest espai s’ha extret de Viquipèdia i d’un article de Jaume Fàbrega. Les imatges són nostres…

 

També et pot interessar

Deixa un comentari / Leave a Comment